Hades

Sovint em marxa el cap

Però els peus no em caminen

Tenim tanta por

Potser de res concret

Una por apresa

Vella, encarnada, impenitent.

Tot es dins meu?

Quant de mi,

Del que no vull,

Forma part dels fonaments?

Somni

Bon dia somni,

Has vingut a mi, viatjarem junts,

Jo et segueixo d'aprop

Tu ens faràs llum.

Com  una albada nova en la meitat del camí.

Potser no ho saps,

No, no, no ho saps,

Però tu m’has ensenyat que puc fugir

De la penombra extensa i gris del vell camí d’abans,

Som-hi doncs, endavant,

Engega el meu cor, escalfa’m l’esperit,

Ells em mouran les cames cap a tu

Si veus que em quedo enrere, que m’aclapara la foscor,

Que m’he aturat,

Encén-te, ben brillant un altre cop,

No vull haver de dir-te bona nit,

Perquè allà on tu t’apaguis,

Somni,

S’ha acabat el meu camí

Avui he caigut aquí

He fet cap buscant lletres per escriure. Per escriure a mà (ai, aquest diacrític estarà bé?, i aquest altre?). Buscava alguna cosa rellevant per a mi. Què menys, oi? 

He tingut aquest racó bastant oblidat. Veig que en l'última ocasió en què vaig fer entrades va ser fa quatre anys. I també veig que vaig deixar molts esborranys. Textos que esperen el vistiplau del temps. El vistiplau dels sentiments sedimentats. Jo mateixa validant emocions d'una altra època. I valorant què ha caducat prou com per obrir-ho sense sentir-me íntimament exposada. Que pugui passar ja com una emoció de joventut, intemporal i generalitzable i la pugui llegir amb una dermis engruixida pels anys i la vida -i els cops, ai! els cops!- amb distància però sense indiferència. Per poder obrir de tant en tant una caixa d'emocions antigues, de les que guardes tot i saber que ja mai les tornaràs a fer servir. O justament per això. 

Tot aquest temps he pintat més i he fotografiat molt menys. Em miro amb expectació la possibilitat de tornar per aquí. I seguir omplint el bagul de mi. Voldria.. Podré?