L’avió començava a
baixar. Es submergia poc a poc en uns núvols esfilagarsats que s’anaven
compactant. La llum anava quedant oblidada allà dalt, i sorgia per sota una
versió grisa i ploviscosa de la seva ciutat d’acollida. Era infreqüent la pluja
en aquell indret. Va agrair aquesta excepcionalitat. L’oratge tenia la mateixa
tonalitat que el seu estat d’ànim i feia el teixit harmònic que just
necessitaven els seus pensaments.
La mort sobtada de
l’àvia, el viatge llampec a la casa familiar, i reviure entorns i companyies
d’un passat que ara li semblava llunyà, l’havien fet trontollar. Una bona
sacsada. Els sediments, remoguts, i ella contemplant el batibull de peces
flotant que es resistien a tornar al fons. Li semblava que feia no res que
havia deixat el país i la família per una oportunitat professional
irresistible. Però ja en feia uns anys. Les anades i vingudes per vacances i la
connexió per xarxes semblaven resoldre el contratemps de la distància. Però no.
L’àvia, amb qui havia estat tant lligada de petita, havia mort sense avisar.
Estava consternada d’adonar-se que la relació havia estat substituïda per
trucades de conversa superficial i dinars de Nadal de massa gent, i massa
pressa. Havia marxat per tornar algun dia, esperant d’esma retrobar el seu món
raonablement conservat. Però la vida no espera. La vida corre sola. I ara
observava incrèdula aquell gran forat. Observava tot el que ja mai podria
passar, amb un nivell de detall insuportable.
Havien aterrat feia
estona. Es va apressar a recollir la bossa i l’abric, sentint la mirada estranyada d’una hostessa que ja
s’apropava, somriure uniformat, per
veure si tot anava bé. El rebombori intern la mantenia totalment al marge de la
realitat de l’aeroport, i d’aquella ciutat, ni gran ni petita, que la rebia de
nou. Es va trobar sortint d’un taxi al carrer del seu apartament, i per un
moment va témer haver-se deixat la maleta a la cinta. Però el taxista ja
l’havia treta del maleter. Va agrair tots els automatismes amb que el seu
lleial sistema nerviós, majordom infal.lible, sempre l’ajudava. Va allargar-li
un bitllet al noi i va enfilar cap al portal, sense paraigües, sota la pluja
fina. Com li pesava l’ànima...
Va entrar a
l’apartament. Es va deixar anar al sofà. No era tard encara. Va sonar el
timbre. La cara de la veïna apareixia a l’altra banda de l’espiell. Va obrir.
Li duia una caixa. Hi, Irene. I picked up a shipment for you, yesterday.
Thank you, Lily. Va mirar la caixa, que no esperava. Va tancar la porta i
va buscar el remitent. Es va queda glaçada. El paquet venia del poble de
l’àvia, i l’adreça es veia escrita amb la seva lletra... tot just cinc dies
abans de morir.
Va desfer el
paquet. Era una caixa de fusta tallada, com una maleteta, tancada amb
passadorets de llautó. La va obrir. A banda i banda hi havia suports d’escuma
sostenint un seguit d’ampolletes numerades, de vidre fosc, tapades. Eren
semblants als vials de l’aromateca que feia anar a la feina. En va agafar una a
l’atzar, la va obrir i va apropar-hi el nas. En sortia una olor que no era una
olor. Era una imatge. Més. Era un fragment de passat bonic. Una mescla precisa
de vainilla, mantega, xocolata, una mica de baladre i geranis del pati de
l’àvia, cendra de la llar de foc apagada i vernís vell de l’armari. I, no sabia
com podia ser, també li arribava l’olor de la llambregada de sol de tarda
escolant-se per la finestra de la cuina quan, tants dies d’estiu, l’àvia i ella
passaven hores fent magdalenes i xerrant de tot.
El cop d’adrenalina
va ser formidable. Va aconseguir tapar l’ampolleta amb uns dits gairebé
desconnectats d’ella. En va agafar una altra, tremolant. El seu bosc. La molsa,
els pins i el llentiscle, els bolets bons i els dolents. Timó trepitjat i terra
humida. El vímet del cistell, les pells de mandarina, l’oli i el tomàquet de
l’entrepà, i… el cuir gastat del Land-Rover de l’avi, tan vell com ell. Va
tapar.
Un paper treia el
nas darrere el folre d’escuma.
Estimada Irene.
T’envio aquesta caixa de records que he anat preparant tot aquest temps que
eres fora. Es el meu regal pels teus trenta-cinc anys. Els que tenia jo quan
vam poder tornar, finalment, de l’exili. Espero que arribi el mateix dia del
teu ’aniversari. Ara, que ja ho he acabat de fer, no he pogut esperar a
veure’ns a les vacances per a donar-t’ho. Trucaré per felicitar-te, com sempre
faig, al vespre. T’estimo.
Es va mirar el
calendari al rellotge. Ahir havia fet trenta-cinc anys.
Li quedaven
trenta-tres records més per destapar.
I una tremenda
decisió per prendre.
Sants Jordis, 2025 i 2026
