Absències

 Fer-se gran (gran, vull dir gran) és acomiadar-se progressivament de coses. Es haver d'adaptarse a pèrdues. No estic segura que hi hagi cap guany, per molt que algún optimista ho vulgui insinuar. Si n'hi ha algun, és segur que el balanç no compensa. Hi ha una llumeta darrere aquesta idea, que em sorprèn ara mateix. És fàcil acomiadar-se de coses desagradables, i si sents les pèrdues és que tenies riqueses. Haver de veure a posteriori que tens coses de valor potser és també una mica trist. 

Zero

De cop i volta aparexien flaixos. De vegades passa. Un record soterrat que s'obre pas impetuosament i es presenta com si res i per no saps quin motiu. S'apropa Nadal. Avui m'han vingut imatges d'anar amb cotxe amb tu, cap a la teva feina, en època de bonança i nens petits. A buscar el lot de Nadal. Vespre fosc de trànsit intens pre-nadalenc. Aquell any que et van fer un gran bagul de vímet tot ple i no podies dur-ho en la moto. Tan gros. Un tòpic prescindible, això dels lots. Però feia il.lusió. La vida es bona quan no te n'adones que existeix. Després tot son records i un desert. 

Sé (de vegades no acabo de creure-m'ho) que tot passarà, etcètera. Que encada queda vida. Però en dies com avui em sembla tan lluny que es perd per allà a l'infinit. I l'infinit, que vols que et digui, s'assembla massa al zero.

I de nou, aquí.

Gairebé dos anys més tard. Però semblen dos dies. I he tornat, també, cercant les meves lletres. Quan busco escriptura amb sentit per mi, important, me'n vinc cap aquí. En ocasions els estímuls són plomes i tintes, en altres papers. Avui, llibretes boniques. Sempre trobo aquí més del que esperava trobar-hi, i això sempre em sorprèn. I llavors vull poder seguir escrivint miques d'aquestes. I potser interiorment m'ho proposo. M'ho proposo alhora que ho desestimo. Voldria, crec, però no em sembla gens clar que en sigui capaç, ja. Segueixo apuntant a tot arreu alhora, i cada dia trobo més dianes. Les dianes van passant per davant meu, una darrere l'altra. Totes em capten la mirada, i tot seguit la intenció. Totes, gairebé. Durant un temps curtíssim les enfoco intensament i després passen a formar part del conjunt de totes elles, que orbiten al voltant de mi. El meu harem. Com els satèl·lits, potser. Ara son davant, i les atenc, i després s'amaguen i atenc les següents. Orbiten segons diferents radis, en múltiples i variables el·lipses. Unes s'hi estan més temps, altres menys. Venen i van. Algunes les he pogut anar deixant. Deixar només vol dir que la freqüència i intensitat són ja a penes detectables. O, en alguns casos, que en certa manera les he incorporat a la quotidianitat. Són amb mi. En mi. Les sóc.

Retrobament

Feia més de dos anys que no passava per aquí. M'hi he passejat lentament, tota sola, potser amb mirada renovada. O potser no tant. És com ficar-se de nou en un lloc antic, reservat, i íntim, que ho és, no perquè no sigui accessible, sinó perquè per molt que estigui a disposició de qualsevol al món, la realitat que el conforma només la puc veure jo, és en el meu poder. L'emoció concreta, el motiu últim. Aquesta sensació d'intimitat dins la multitud em resulta reconfortant. Seductora. Eròtica. Des que era ben petita.
Em sedueix aquest mitjà, que és alhora una via de comunicació massiva,i una petita cel.la de clausura. Un abocament a l'exterior,  o a dins d'un mateix. Exposició en secret. Un plaer antic, com dic...

Semblar o ésser

El que és real, el que és probable, el que és possible, i el que és impossible. Una línia contínua porta de l'un a l'altre. Costa poc, així, confondre el que és només possible amb el probable. Passar de probable a cert es fa en un no res. I més enllà, quan és l'impossible que pretén irrompre en el món del possible, créixer com a probable i instal.lar-se com a cert... Deliris.

Les dificultats et fan créixer, et fan millorar...però és perquè et compliquen la vida.


La bellesa, la simplicitat, la llum, la placidesa també permeten créixer, i millorar, però la vida te la fan més fàcil.

Tresors

El que al llarg de la vida entra en el cervell i l'ànima d'algú, no en torna a sortir. S'hi queda per sempre, i com a molt, acaba desat en algun calaix que, amb el temps, ens sembla oblidar que existeix. El contingut del calaix, segons quin és, es conserva sovint molt millor del que una podria suposar quan de cop un dia se'l troba, tancat, amb el pany rovellat, i li dóna per obrir-lo. El per què algunes coses es conserven gairebé intactes, i altres no, és una cosa que encara no he aconseguit entendre prou. El per què hi ha calaixos que s'obren després de molt de temps oblidats, tampoc. La única cosa que se m'ocorre  és que, per a algunes de les coses, l'abandó, o l'oblit no són intencionats, sinó que ens succeeixen, enduts pel corrent de la vida, i a pesar de nosaltres. I que allò espera, pacient, a que el propi corrent ens dirigeixi de nou cap allà, a que trobem prou embranzida per rebentar el pany. I quan aixó ocorre, i obrim de nou el calaix, ens sorprèn que tant de temps no hagi fet cap estrall en allò, i amb la més gran naturalitat ho incorporem de nou, sorprenent-nos llavors d'haver pogut sobreviure, sense, durant un impàs de tan llarga durada. Sentim que, en el fons, potser el calaix no era tan tancat, ni amagat, i que el que contenia era en realitat una part d'un mateix que ens fa immensament feliços rehabilitar.

Així

Que tot fos com això, bonic, de tan senzill...

Determinismes

Al final, la raó última del com de la vida, acaba sent la sort. L'aleatorietat. La vida és com un joc de cartes. La mà que tens al néixer, decideix. N'hi ha que neixen amb dos o tres asos, amb qualsevol canvi petit, fan un repòker. Altres neixen amb una parella petita, o menys encara. Necessiten després massa cops de sort per tirar endavant, massa haver de saber que han de canviar les cartes, i quines canviar. Perquè l'esforç, de fet, no és garantia de gran cosa. Cal l'esforç quan ja d'entrada tens una mà dolenta? quan juguem a cartes, segons què veiem, ja ho deixem córrer, no canviem ni apostem. Esperem la següent ma. Però en la vida només es reparteix una sola mà. Una contingència puntual. Neixem de la unió concreta de dues cèl·lules concretes, en un punt geogràfic concret, en un entorn social concret i en un punt concret de la història. Conservem la il.lusió de l'esforç, però fins i tot la capacitat de fer-lo depèn d'alguna d'aquestes coses.

Diamants

Hi ha gent que t'arrossega a viure. Al seu costat un no pot acomodar-se,  ensopega amb la vida esplèndida constantment i es veu abocat i obligat a admirar-la i a viure-la, de manera incontestable. Hi ha persones que són capaces, en el seu funcionament habitual, d’interceptar la felicitat, d’obligar-la a passar per on són ells, sense ni tan sols proposar-s’ho.  Simplement, naturalment, sense cap mena d'esforç.