Anys

El pes que duc, en mi, 

d'ençà de tu,

se'm fa feixuc, amic, 

em lleva l'aire.

Caiguda

Hi soc cada cop menys

no te'n adones?

Els teus braços, serments d'un arbre sec,

ja no abracen un núvol de fulles 

i el fan fressejar al pas del vent.

El vent udola, ara,

esquerp i estripat, al seu través.

Sonen aigualits els arguments 

d'aquell bonic engany. 

Del bell parany.

Miratges i il.lusions, mancats de peus i cames,  

s'eslleneguen al llosat.

La mar...

La mar té un blau més gris.

I la lluna...

A la luna la veig cansada.

Fum

 Jo puc desaparèixer, si tu vols.

Diluir-me dins de l'aire,

Dissipant-me i esvaint-me, com el fum. 

Esmicolarme.

No deixaria petja. Tant se val.

No soc de fer soroll. 

Soc de mirar, i de viure cap a dins,

De somiar.

Jo puc desaparèixer, si tu vols.

Dispersar-me simplement.

Calmadament, alliberar els meus àtoms.

Tots ells, i d'un en un.

Per expandir-me arreu.

 Per abastar-ho tot.

Adéus

Passa tan de pressa, el temps.

La vida, obstinada, s'afanya.

Uns quants anys son un moment,

I un moment es desfà en l'aigua.

He hagut de fer tants adéus

-i quants me'n queden encara-.

Un arreplec de trofeus

que buida i eixuga l'ànima. 

Equilibri

 No seria sant, si fos, 

ni pas senzill.

no serien tretze, si fos, 

ni tan sols cinc.

No hi seria Judes, tampoc,

O...potser si.

Seriem dos

Beuriem vi

Amaniriem quatre històries

Per omplir

La intermitència del menjar.

Sense patir

Sense parar

Sense saber

Com navegar sense escorar.

Sense tombar

Ni cap a tu

Ni cap a mi

Ni cap a tu

Ni cap a mi...

(oct 2014)

Voldria

 Voldria poder embarcar

la meva ànima i fugir

rere d'ella,

a un lloc de núvol i de mi

i de llum i aire

i de sal d'amor

i de vi.

Lligams

 

Et saludo

des de l'horitzó

Des del límit últim

a on allarga la mirada. Allà

on no se sap si el que hi ha es imatge 

o miratge. 

Si són els ulls que veuen o l'ànima,

que suposa.

Et saludo.

Per fer-me saber que hi ets.

I que hi soc jo, també, encara.

Malgrat el temps

Malgrat la vida,

Malgrat aquesta desgana.

(Feb/19)

I de nou, aquí.

Gairebé dos anys més tard. Però semblen dos dies. I he tornat, també, cercant les meves lletres. Quan busco escriptura amb sentit per mi, important, me'n vinc cap aquí. En ocasions els estímuls són plomes i tintes, en altres papers. Avui, llibretes boniques. Sempre trobo aquí més del que esperava trobar-hi, i això sempre em sorprèn. I llavors vull poder seguir escrivint miques d'aquestes. I potser interiorment m'ho proposo. M'ho proposo alhora que ho desestimo. Voldria, crec, però no em sembla gens clar que en sigui capaç, ja. Segueixo apuntant a tot arreu alhora, i cada dia trobo més dianes. Les dianes van passant per davant meu, una darrere l'altra. Totes em capten la mirada, i tot seguit la intenció. Totes, gairebé. Durant un temps curtíssim les enfoco intensament i després passen a formar part del conjunt de totes elles, que orbiten al voltant de mi. El meu harem. Com els satèl·lits, potser. Ara son davant, i les atenc, i després s'amaguen i atenc les següents. Orbiten segons diferents radis, en múltiples i variables el·lipses. Unes s'hi estan més temps, altres menys. Venen i van. Algunes les he pogut anar deixant. Deixar només vol dir que la freqüència i intensitat són ja a penes detectables. O, en alguns casos, que en certa manera les he incorporat a la quotidianitat. Són amb mi. En mi. Les sóc.