Viatges

 Miro a l’horitzó. M’enlairaré. I caminaré.

I caminaré.

Els ulls oberts, àvids d’imatges.

De contrastos i impressions. Insaciables.

Sedegosos. En cerca de racons inigualables.

Apareixen llunes plenes, sorprenents per imprevistes.

Per oportunes.

Inoportunes: Menen un raïm d’evocacions.

Natures mortes d’espelma encesa.

De llum torrada i mirades de vidre.

El color de les olors que no s’obliden.

Records.

Arriben de ben lluny, perquè han arribat lluny,

de tan endins l’empremta.

De tant emocionant el què. Trasbals vibrant encara.

Commovedora petjada.

Març 2024

Roderes

Rumiaré,

Repensaré,

Ainré amunt i avall.

I tanmateix 

Cauré, de nou, en el paramy 

De les coses per sempre.

23 d'abril

Lletra, tinta, paper,

I vermells de sang,

I de pètals de rosa. 

I tota, tota la llum

de la primavera,

Esplendorosa 

Anys

El pes que duc, en mi, 

d'ençà de tu,

se'm fa feixuc, amic, 

em lleva l'aire.

Caiguda

Hi soc cada cop menys

no te'n adones?

Els teus braços, serments d'un arbre sec,

ja no abracen un núvol de fulles 

i el fan fressejar al pas del vent.

El vent udola, ara,

esquerp i estripat, al seu través.

Sonen aigualits els arguments 

d'aquell bonic engany. 

Del bell parany.

Miratges i il.lusions, mancats de peus i cames,  

s'eslleneguen al llosat.

La mar...

La mar té un blau més gris.

I la lluna...

A la luna la veig cansada.

Adéus

Passa tan de pressa, el temps.

La vida, obstinada, s'afanya.

Uns quants anys son un moment,

I un moment es desfà en l'aigua.

He hagut de fer tants adéus

-i quants me'n queden encara-.

Un arreplec de trofeus

que buida i eixuga l'ànima. 

I de nou, aquí.

Gairebé dos anys més tard. Però semblen dos dies. I he tornat, també, cercant les meves lletres. Quan busco escriptura amb sentit per mi, important, me'n vinc cap aquí. En ocasions els estímuls són plomes i tintes, en altres papers. Avui, llibretes boniques. Sempre trobo aquí més del que esperava trobar-hi, i això sempre em sorprèn. I llavors vull poder seguir escrivint miques d'aquestes. I potser interiorment m'ho proposo. M'ho proposo alhora que ho desestimo. Voldria, crec, però no em sembla gens clar que en sigui capaç, ja. Segueixo apuntant a tot arreu alhora, i cada dia trobo més dianes. Les dianes van passant per davant meu, una darrere l'altra. Totes em capten la mirada, i tot seguit la intenció. Totes, gairebé. Durant un temps curtíssim les enfoco intensament i després passen a formar part del conjunt de totes elles, que orbiten al voltant de mi. El meu harem. Com els satèl·lits, potser. Ara son davant, i les atenc, i després s'amaguen i atenc les següents. Orbiten segons diferents radis, en múltiples i variables el·lipses. Unes s'hi estan més temps, altres menys. Venen i van. Algunes les he pogut anar deixant. Deixar només vol dir que la freqüència i intensitat són ja a penes detectables. O, en alguns casos, que en certa manera les he incorporat a la quotidianitat. Són amb mi. En mi. Les sóc.

Hades

Sovint em marxa el cap

Però els peus no em caminen

Tenim tanta por

Potser de res concret

Una por apresa

Vella, encarnada, impenitent.

Tot es dins meu?

Quant de mi,

Del que no vull,

Forma part dels fonaments?

Somni

Bon dia somni,

Has vingut a mi, viatjarem junts,

Jo et segueixo d'aprop

Tu ens faràs llum.

Com  una albada nova en la meitat del camí.

Potser no ho saps,

No, no, no ho saps,

Però tu m’has ensenyat que puc fugir

De la penombra extensa i gris del vell camí d’abans,

Som-hi doncs, endavant,

Engega el meu cor, escalfa’m l’esperit,

Ells em mouran les cames cap a tu

Si veus que em quedo enrere, que m’aclapara la foscor,

Que m’he aturat,

Encén-te, ben brillant un altre cop,

No vull haver de dir-te bona nit,

Perquè allà on tu t’apaguis,

Somni,

S’ha acabat el meu camí

Avui he caigut aquí

He fet cap buscant lletres per escriure. Per escriure a mà (ai, aquest diacrític estarà bé?, i aquest altre?). Buscava alguna cosa rellevant per a mi. Què menys, oi? 

He tingut aquest racó bastant oblidat. Veig que en l'última ocasió en què vaig fer entrades va ser fa quatre anys. I també veig que vaig deixar molts esborranys. Textos que esperen el vistiplau del temps. El vistiplau dels sentiments sedimentats. Jo mateixa validant emocions d'una altra època. I valorant què ha caducat prou com per obrir-ho sense sentir-me íntimament exposada. Que pugui passar ja com una emoció de joventut, intemporal i generalitzable i la pugui llegir amb una dermis engruixida pels anys i la vida -i els cops, ai! els cops!- amb distància però sense indiferència. Per poder obrir de tant en tant una caixa d'emocions antigues, de les que guardes tot i saber que ja mai les tornaràs a fer servir. O justament per això. 

Tot aquest temps he pintat més i he fotografiat molt menys. Em miro amb expectació la possibilitat de tornar per aquí. I seguir omplint el bagul de mi. Voldria.. Podré?

Cogito ergo sum

Existeixo,
perquè penso, penso, penso sense parar..
pero també perquè enyoro,
perquè sento,
perquè somio,
perquè darrere dels somnis camino,
perquè de caminar em canso...
i perque de tant en tant el sol ve a mi:
m'ilumina, m'escalfa, m'alimenta...
una fotosíntesi particular...
dolça, extenuant,
valuós acúmul de força
per caminar.

Sense nom

Ciutat sense nom, de tan màgica nit

redòs ben secret d'un secret amagat

desig del desig que un cop vaig compartir

de prop amb algú, que te'm va regalar.

Ciutat sense nom, tan llunyana, fugaç

on hi vaig sentir un cor, molt clar, perfilat

per damunt de remors de la nit, sobre un pont.

Remors de tambors, morint amb la llum.

Ciutat sense nom, m'has deixat els colors,

els sons, l'esperit, impressions irreals,

emocions de batecs harmònics, conscients,

conscients d'existir furtius, rellegats.

Ciutat sense nom, perquè no el puc pas dir.

No et puc referir, esmentar, pronunciar

si no és ben de prop, ofegant un sospir,

o en record silenciós, emotiu, delirant.

Abisme

Vinc per a  tocar-te, ocell.
Magnètic, bell, com el mar,
duus dins de tu el seu poder
Qui és, que et pot abarrerar..?.

Jo m'apropo poc a poc.
Ni puc, ni ho voldré evitar.
Vull anar a ficar el meu peu
a dins teu, plaer tan car.

Pateixo, a mitges només:
soc conscient que xuclaràs
el meu cos, sencer, cap baix
arrossegant-me després.

I jo, inert, deixaré fer,
immersa, amarada de sal,
Ja ben perduda dins teu
i renunciant a tornar.

Sovint

Sovint, cansats, mirem endins,  

Veient, flairant, sentint

La urgència per marxar, fugir, volar

Deixant el cos pesant

Amarat d’aquest entorn

Que ofega i empobreix,

Fred, dens,

d’un gris impenetrable com de plom.

Sovint, cansats, mirem avall,

Sabent, pensant, patint,

Que tot quedarà igual, ahir, demà

Serà el mateix que avui,

Voldrem fugir amb el vent

Però els peus no respondran,

Sords, cruels,

Clavats per les arrels ja no es mouran.

Sovint, cansats, mirem amunt,

Volent, cercant, seguint

Aquell ocell feliç, per comprovar

Sorpresos fins i tot

Que tampoc som tan lluny

Que encara queda un cel

Serè, segur,

Tan vell i conegut allà al damunt

Viure

Segueixo lluitant

Extenuada, incapaç,

Entestada, tenaç,

Constantment redreçant

El propi trajecte, que em vol dominar.

Se m’enduu per tornar,

Seduint la meva feblesa,

Al cau fosc del passat.

Que era fosc, si,

però era cau.

La llum no té cau,

Però és llum, i la llum sedueix

I empeny, i atrau.

I en tocar-te il·lumina i tempera,

I és, per sobre de tot, claror.

I jo vull la claror,

I és així que segueixo lluitant,

Esgotada, darrere la llum,

Batallant,

Sufocant escamots de foscor,

En atacs que pretenen tombar

Intencions de dissensió.

Insurrecció.

No vull tornar.

Segueixo lluitant.

A-realitat

Tornarem a sentir les velles preguntes

Tornarem a parlar de tot i de res

Cercarem en els ulls cent respostes als dubtes

Rumiarem, tanmateix, si el que sembla existeix

I veurem que res no és, que sempre tot sembla

I en semblar esdevé, un instant, un moment,

Col.lapsa en un punt i es percep clarament

I existeix just llavors, veritat truculenta.

Que depèn dels meus ulls

Que depèn dels meus dits

Que depèn del que vulgui sentir, veure o dir,

Acceptar, oblidar, revisar, atribuir...

Nenes

L’heura, com el temps,

S’enfila, persevera. Lentament

Avança, s’escampa, recobreix.

I envelleix el que és més nou.

I embelleix amb indulgència el que ho va ser.

El temps, aixi com l’heura,

Lentament vertiginós

avança, s’escampa i recobreix.

I envellint allò que és nou

Embelleix i referma el cor de qui s’hi avé.

Tantes branques, tantíssimes fulles

 -n’hem comptat cinquanta-

I he de dir

Que tinc la immensa sort

De compartir

La bellesa exacta, precisa,

Indispensable,

Amb què el temps, a cadascuna,

us ha guarnit.

Centenars de dracs

Felicitats, noble heroi. Cavaller
de mil afronts, curulls d'impossibles.
De cor escampat, tenaç i roent,
que atanses, segur, nords llunyans, intangibles.

Felicitats, lluitador impenitent.
Motor infinit, infalible i constant,
alè i voluntat d'una cort amatent
que rep i agraeix tanta força endavant.

A mort

M’és igual la força

amb que el corrent se m’endugui.

Res impedirà, l’extenuació.

Ni la improbabilitat,

ni tampoc l’aparent certesa del no res.

Cega i sorda seguiré, si cal, per no saber.

Per no veure-m’hi.

Per no extraviar el nord del meu miratge.

No em rendiré.

Ja ho sabeu.

Res tinc a perdre.

Conscious

Pass on tiptoes
those unfair days and hours.
Let it seem
they have been just a nightmare.

For now I've got no hope.
I know I'll never flee.
I know I've got my feet
buried in concrete.

My eyes will no longer look up,
towards the sky.
I don't need them, in fact.
Useless eyes
for a tired,
dusty soul.