Anys

El pes que duc, en mi, 

d'ençà de tu,

se'm fa feixuc, amic, 

em lleva l'aire.

Caiguda

Hi soc cada cop menys

no te'n adones?

Els teus braços, serments d'un arbre sec,

ja no abracen un núvol de fulles 

i el fan fressejar al pas del vent.

El vent udola, ara,

esquerp i estripat, al seu través.

Sonen aigualits els arguments 

d'aquell bonic engany. 

Del bell parany.

Miratges i il.lusions, mancats de peus i cames,  

s'eslleneguen al llosat.

La mar...

La mar té un blau més gris.

I la lluna...

A la luna la veig cansada.

Fum

 Jo puc desaparèixer, si tu vols.

Diluir-me dins de l'aire,

Dissipant-me i esvaint-me, com el fum. 

Esmicolarme.

No deixaria petja. Tant se val.

No soc de fer soroll. 

Soc de mirar, i de viure cap a dins,

De somiar.

Jo puc desaparèixer, si tu vols.

Dispersar-me simplement.

Calmadament, alliberar els meus àtoms.

Tots ells, i d'un en un.

Per expandir-me arreu.

 Per abastar-ho tot.

Adéus

Passa tan de pressa, el temps.

La vida, obstinada, s'afanya.

Uns quants anys son un moment,

I un moment es desfà en l'aigua.

He hagut de fer tants adéus

-i quants me'n queden encara-.

Un arreplec de trofeus

que buida i eixuga l'ànima.