Hi soc cada cop menys
no te'n adones?
Els teus braços, serments d'un arbre sec,
ja no abracen un núvol de fulles
i el fan fressejar al pas del vent.
El vent udola, ara,
esquerp i estripat, al seu través.
Sonen aigualits els arguments
d'aquell bonic engany.
Del bell parany.
Miratges i il.lusions, mancats de peus i cames,
s'eslleneguen al llosat.
La mar...
La mar té un blau més gris.
I la lluna...
A la luna la veig cansada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada