Conscious

Pass on tiptoes
those unfair days and hours.
Let it seem
they have been just a nightmare.

For now I've got no hope.
I know I'll never flee.
I know I've got my feet
buried in concrete.

My eyes will no longer look up,
towards the sky.
I don't need them, in fact.
Useless eyes
for a tired,
dusty soul.

Les dificultats et fan créixer, et fan millorar...però és perquè et compliquen la vida.


La bellesa, la simplicitat, la llum, la placidesa també permeten créixer, i millorar, però la vida te la fan més fàcil.

Tresors

El que al llarg de la vida entra en el cervell i l'ànima d'algú, no en torna a sortir. S'hi queda per sempre, i com a molt, acaba desat en algun calaix que, amb el temps, ens sembla oblidar que existeix. El contingut del calaix, segons quin és, es conserva sovint molt millor del que una podria suposar quan de cop un dia se'l troba, tancat, amb el pany rovellat, i li dóna per obrir-lo. El per què algunes coses es conserven gairebé intactes, i altres no, és una cosa que encara no he aconseguit entendre prou. El per què hi ha calaixos que s'obren després de molt de temps oblidats, tampoc. La única cosa que se m'ocorre  és que, per a algunes de les coses, l'abandó, o l'oblit no són intencionats, sinó que ens succeeixen, enduts pel corrent de la vida, i a pesar de nosaltres. I que allò espera, pacient, a que el propi corrent ens dirigeixi de nou cap allà, a que trobem prou embranzida per rebentar el pany. I quan aixó ocorre, i obrim de nou el calaix, ens sorprèn que tant de temps no hagi fet cap estrall en allò, i amb la més gran naturalitat ho incorporem de nou, sorprenent-nos llavors d'haver pogut sobreviure, sense, durant un impàs de tan llarga durada. Sentim que, en el fons, potser el calaix no era tan tancat, ni amagat, i que el que contenia era en realitat una part d'un mateix que ens fa immensament feliços rehabilitar.

Així

Que tot fos com això, bonic, de tan senzill...

Determinismes

Al final, la raó última del com de la vida, acaba sent la sort. L'aleatorietat. La vida és com un joc de cartes. La mà que tens al néixer, decideix. N'hi ha que neixen amb dos o tres asos, amb qualsevol canvi petit, fan un repòker. Altres neixen amb una parella petita, o menys encara. Necessiten després massa cops de sort per tirar endavant, massa haver de saber que han de canviar les cartes, i quines canviar. Perquè l'esforç, de fet, no és garantia de gran cosa. Cal l'esforç quan ja d'entrada tens una mà dolenta? quan juguem a cartes, segons què veiem, ja ho deixem córrer, no canviem ni apostem. Esperem la següent ma. Però en la vida només es reparteix una sola mà. Una contingència puntual. Neixem de la unió concreta de dues cèl·lules concretes, en un punt geogràfic concret, en un entorn social concret i en un punt concret de la història. Conservem la il.lusió de l'esforç, però fins i tot la capacitat de fer-lo depèn d'alguna d'aquestes coses.

Gessamí trist

Aquesta és una de les més imperfectes. El gessamí era normal, groc, primaveral. D'alguna manera i sense voler li vaig comunicar la meva tristor. Sembla que alguna cosa terrible li hagi passat. I tot i així, encara té força. Sempre ens queda quelcom dins, passi el que passi, sóm en certa manera infinits.

Estimacions

Estimar un interval de confiança

Per donar valor a la incertesa

Estimar

Donar valor a la confiança

Per eliminar la incertesa:

Tancar els ulls

Deixar-me anar

Obrir el cor

Deixar-te entrar.

Tanca els ulls

Deixa’t anar

Obre’m el cor

Deixa-m’hi entrar

Diamants

Hi ha gent que t'arrossega a viure. Al seu costat un no pot acomodar-se,  ensopega amb la vida esplèndida constantment i es veu abocat i obligat a admirar-la i a viure-la, de manera incontestable. Hi ha persones que són capaces, en el seu funcionament habitual, d’interceptar la felicitat, d’obligar-la a passar per on són ells, sense ni tan sols proposar-s’ho.  Simplement, naturalment, sense cap mena d'esforç.

Praga, la primera. Provant de pintar.

Tot, tu.

M’enamoro de tu en cada cosa que fas

En tot el que vols, el que dius, el que ets.

M’enamoro de tu quan te tinc ben a prop

Quan estimes, quan rius, quan et perds pels llençols

M’enamoro del llocs on te trobo per dins

De les hores més curtes que ens dóna l’atzar

M’enamoro de mi quan  me veig segons tu

A la teva claror ja em va bé ser com soc.

M’enamoro del món, de les pedres, del mar,

I del verd, de les bèsties, del cel, de l’infern.

M’enamoro de tu. I, amb tu,

M’enamoro de tot.

Cosmos

El mar, venint i anant, amb les onades
voluble, indecís, aleatori,
a mercè de la força de la lluna,
submís, i depenent de les ventades.

La lluna, greu, serena i impassible,
mai lliure, presonera de la terra,
ignorant la manera de fugir-ne,
va girant, resignada, inassequible.

 Les ventades, ai, glopades gegantines
d'aire atrafegat, volant. Tan capritxoses,
titelles volubles d'aquest rei intangible
tirà, gran senyor, de forces infinites.

I els cors, com el mar, movent-se a batzegades,
al ritme de mil vents, d'una lluna presa.
Orbiten entre ells en un joc tan estrany
I insondable,
com el que mou les onades.

Pericardi

Membrana semipermeable
Permeable a l'afecte
Que pugui entrar i sortir lliurement
Sense estretors
Que filtri el mal d'ull
La ràbia, la por
Transparent com el vidre
I que no deixi racons
On falti la llum,
O l'oxigen de l'aire.

Dins

Barricades
Proteccions
On és l'enemic?
I on guardem el tresor
a dins
o a fora?

Ens posem l'impermeable
per no mullar-nos
i acabem xops per dins, de suor,
ofegats, sense aire...

On és l'enemic?

Esperit

I he sortit al carrer...

i al carrer m'esperava l'estiu
una nit d'estiu,
de gotetes d'alcohol a la sang
de mans enfilant-se rabents
per davall d'un vestit gairebé inexistent
un vestit d'aire, a penes cobrint
l'ànima lleu borratxa de pell
i d'olor
abans de tenir
i de fer.
Només de sentir.

Records

Hi ha coses que treuen el nas
de sobte, de sota la pols.
Ocultes tant temps i assetjant...
un descuit... i t'estrenyen el cor.

Hi ha coses que estrenyen el cor,
penetren endins com un dard
i et duen en menys d'un segon
a un lloc, a un instant, a un estar.

Hi ha uns llocs, uns instants, uns estars,
tan bells, que els volem infinits
i en guardem retalls amagats
perquè surtin, així, de sobte..
qualsevol dia...
de sota la pols...

Insolvència

Què podria jo dir, que no sapigueu tots ja.
Què podria cercar, que no tingueu a la mà.
Què podria oferir, que no us hagi de sobrar.
Què podria callar, que no hagueu d’oblidar.

Negació

Creure que saps.
Saber que no creus.
Res.
No saber.
Saber, i creure que no.
Saber, i tot i aixi, creure.
I no , no, no.
No voler.