Pàgines

divendres, 10 d’octubre del 2014

Viure

Segueixo lluitant
Extenuada, incapaç,
Entestada, tenaç,
Constantment redreçant
El propi trajecte, que em vol dominar.
Se m’enduu per tornar,
Seduint la meva feblesa,
Al cau fosc del passat.
Que era fosc, si,
però era cau.
La llum no té cau,
Però és llum, i la llum sedueix
I empeny, i atrau.
I en tocar-te il·lumina i tempera,
I és, per sobre de tot, claror.
I jo vull la claror,
I és així que segueixo lluitant,
Esgotada, darrere la llum,
Batallant,
Sufocant escamots de foscor,
En atacs que pretenen tombar
Intencions de dissensió.
Insurrecció.
No vull tornar.
Segueixo lluitant.

A-realitat

Tornarem a sentir les velles preguntes
Tornarem a parlar de tot i de res
Cercarem en els ulls cent respostes als dubtes
Rumiarem, tanmateix, si el que sembla existeix

I veurem que res no és, que sempre tot sembla
I en semblar esdevé, un instant, un moment,
Col.lapsa en un punt i es percep clarament
I existeix just llavors, veritat truculenta.

Que depèn dels meus ulls
Que depèn dels meus dits
Que depèn del que vulgui sentir, veure o dir,

Acceptar, oblidar, revisar, atribuir...

Nenes

L’heura, com el temps,
S’enfila, persevera. Lentament
Avança, s’escampa, recobreix.
I envelleix el que és més nou.
I embelleix amb indulgència el que ho va ser.

El temps, aixi com l’heura,
Lentament vertiginós
avança, s’escampa i recobreix.
I envellint allò que és nou
Embelleix i referma el cor de qui s’hi avé.

Tantes branques, tantíssimes fulles
 -n’hem comptat cinquanta-
I he de dir
Que tinc la immensa sort
De compartir
La bellesa exacta, precisa,
Indispensable,
Amb què el temps, a cadascuna,
us ha guarnit.

Retrobament

Feia més de dos anys que no passava per aquí. M'hi he passejat lentament, tota sola, potser amb mirada renovada. O potser no tant. És com ficar-se de nou en un lloc antic, reservat, i íntim, que ho és, no perquè no sigui accessible, sinó perquè per molt que estigui a disposició de qualsevol al món, la realitat que el conforma només la puc veure jo, és en el meu poder. L'emoció concreta, el motiu últim. Aquesta sensació d'intimitat dins la multitud em resulta reconfortant. Seductora. Eròtica. Des que era ben petita.
Em sedueix aquest mitjà, que és alhora una via de comunicació massiva,i una petita cel.la de clausura. Un abocament a l'exterior,  o a dins d'un mateix. Exposició en secret. Un plaer antic, com dic...

dimarts, 24 de juliol del 2012

Semblar o ésser

El que és real, el que és probable, el que és possible, i el que és impossible. Una línia contínua porta de l'un a l'altre. Costa poc, així, confondre el que és només possible amb el probable. Passar de probable a cert es fa en un no res. I més enllà, quan és l'impossible que pretén irrompre en el món del possible, créixer com a probable i instal.lar-se com a cert... Deliris.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Centenars de dracs



Felicitats, noble heroi. Cavaller
de mil afronts, curulls d'impossibles.
De cor escampat, tenaç i roent,
que atanses, segur, nords llunyans, intangibles.

Felicitats, lluitador impenitent.
Motor infinit, infalible i constant,
alè i voluntat d'una cort amatent
que rep i agraeix tanta força endavant.

divendres, 17 de febrer del 2012

A mort

M’és igual la força
amb que el corrent se m’endugui.
Res impedirà, l’extenuació.
Ni la improbabilitat,
ni tampoc l’aparent certesa del no res.
Cega i sorda seguiré, si cal, per no saber.
Per no veure-m’hi.
Per no extraviar el nord del meu miratge.
No em rendiré.
Ja ho sabeu.
Res tinc a perdre.

diumenge, 1 de gener del 2012

Conscious

Pass on tiptoes
those unfair days and hours.
Let it seem
they have been just a nightmare.

For now I've got no hope.
I know I'll never flee.
I know I've got my feet
buried in concrete.

My eyes will no longer look up,
towards the sky.
I don't need them, in fact.
Useless eyes
for a tired,
dusty soul.

dilluns, 19 de desembre del 2011



Les dificultats et fan créixer, et fan millorar...però és perquè et compliquen la vida.


La bellesa, la simplicitat, la llum, la placidesa també permeten créixer, i millorar, però la vida te la fan més fàcil.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Tresors

El que al llarg de la vida entra en el cervell i l'ànima d'algú, no en torna a sortir. S'hi queda per sempre, i com a molt, acaba desat en algun calaix que, amb el temps, ens sembla oblidar que existeix. El contingut del calaix, segons quin és, es conserva sovint molt millor del que una podria suposar quan de cop un dia se'l troba, tancat, amb el pany rovellat, i li dóna per obrir-lo. El per què algunes coses es conserven gairebé intactes, i altres no, és una cosa que encara no he aconseguit entendre prou. El per què hi ha calaixos que s'obren després de molt de temps oblidats, tampoc. La única cosa que se m'ocorre  és que, per a algunes de les coses, l'abandó, o l'oblit no són intencionats, sinó que ens succeeixen, enduts pel corrent de la vida, i a pesar de nosaltres. I que allò espera, pacient, a que el propi corrent ens dirigeixi de nou cap allà, a que trobem prou embranzida per rebentar el pany. I quan aixó ocorre, i obrim de nou el calaix, ens sorprèn que tant de temps no hagi fet cap estrall en allò, i amb la més gran naturalitat ho incorporem de nou, sorprenent-nos llavors d'haver pogut sobreviure, sense, durant un impàs de tan llarga durada. Sentim que, en el fons, potser el calaix no era tan tancat, ni amagat, i que el que contenia era en realitat una part d'un mateix que ens fa immensament feliços rehabilitar.

dimarts, 29 de novembre del 2011

diumenge, 27 de novembre del 2011

Determinismes

Al final, la raó última del com de la vida, acaba sent la sort. L'aleatorietat. La vida és com un joc de cartes. La mà que tens al néixer, decideix. N'hi ha que neixen amb dos o tres asos, amb qualsevol canvi petit, fan un repòker. Altres neixen amb una parella petita, o menys encara. Necessiten després massa cops de sort per tirar endavant, massa haver de saber que han de canviar les cartes, i quines canviar. Perquè l'esforç, de fet, no és garantia de gran cosa. Cal l'esforç quan ja d'entrada tens una mà dolenta? quan juguem a cartes, segons què veiem, ja ho deixem córrer, no canviem ni apostem. Esperem la següent ma. Però en la vida només es reparteix una sola mà. Una contingència puntual. Neixem de la unió concreta de dues cèl·lules concretes, en un punt geogràfic concret, en un entorn social concret i en un punt concret de la història. Conservem la il.lusió de l'esforç, però fins i tot la capacitat de fer-lo depèn d'alguna d'aquestes coses.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Gessamí trist

Aquesta és una de les més imperfectes. El gessamí era normal, groc, primaveral. D'alguna manera i sense voler li vaig comunicar la meva tristor. Sembla que alguna cosa terrible li hagi passat. I tot i així, encara té força. Sempre ens queda quelcom dins, passi el que passi, sóm en certa manera infinits.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Estimacions


Estimar un interval de confiança
Per donar valor a la incertesa

Estimar
Donar valor a la confiança
Per eliminar la incertesa:
Tancar els ulls
Deixar-me anar
Obrir el cor
Deixar-te entrar.
Tanca els ulls
Deixa’t anar
Obre’m el cor
Deixa-m’hi entrar

Diamants


Hi ha gent que t'arrossega a viure. Al seu costat un no pot acomodar-se,  ensopega amb la vida esplèndida constantment i es veu abocat i obligat a admirar-la i a viure-la, de manera incontestable. Hi ha persones que són capaces, en el seu funcionament habitual, d’interceptar la felicitat, d’obligar-la a passar per on són ells, sense ni tan sols proposar-s’ho.  Simplement, naturalment, sense cap mena d'esforç.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Tot, tu.




M’enamoro de tu en cada cosa que fas
En tot el que vols, el que dius, el que ets.
M’enamoro de tu quan te tinc ben a prop
Quan estimes, quan rius, quan et perds pels llençols
M’enamoro del llocs on te trobo per dins
De les hores més curtes que ens dóna l’atzar
M’enamoro de mi quan  me veig segons tu
A la teva claror ja em va bé ser com soc.
M’enamoro del món, de les pedres, del mar,
I del verd, de les bèsties, del cel, de l’infern.
M’enamoro de tu. I, amb tu,
M’enamoro de tot.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Cosmos

El mar, venint i anant, amb les onades
voluble, indecís, aleatori,
a mercè de la força de la lluna,
submís, i depenent de les ventades.

La lluna, greu, serena i impassible,
mai lliure, presonera de la terra,
ignorant la manera de fugir-ne,
va girant, resignada, inassequible.

 Les ventades, ai, glopades gegantines
d'aire atrafegat, volant. Tan capritxoses,
titelles volubles d'aquest rei intangible
tirà, gran senyor, de forces infinites.

I els cors, com el mar, movent-se a batzegades,
al ritme de mil vents, d'una lluna presa.
Orbiten entre ells en un joc tan estrany
I insondable,
com el que mou les onades.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Pericardi

Membrana semipermeable
Permeable a l'afecte
Que pugui entrar i sortir lliurement
Sense estretors
Que filtri el mal d'ull
La ràbia, la por
Transparent com el vidre
I que no deixi racons
On falti la llum,
O l'oxigen de l'aire.

Dins

Barricades
Proteccions
On és l'enemic?
I on guardem el tresor
a dins
o a fora?

Ens posem l'impermeable
per no mullar-nos
i acabem xops per dins, de suor,
ofegats, sense aire...

On és l'enemic?