Absències

 Fer-se gran (gran, vull dir gran) és acomiadar-se progressivament de coses. Es haver d'adaptarse a pèrdues. No estic segura que hi hagi cap guany, per molt que algún optimista ho vulgui insinuar. Si n'hi ha algun, és segur que el balanç no compensa. Hi ha una llumeta darrere aquesta idea, que em sorprèn ara mateix. És fàcil acomiadar-se de coses desagradables, i si sents les pèrdues és que tenies riqueses. Haver de veure a posteriori que tens coses de valor potser és també una mica trist. 

Viatges

 Miro a l’horitzó. M’enlairaré. I caminaré.

I caminaré.

Els ulls oberts, àvids d’imatges.

De contrastos i impressions. Insaciables.

Sedegosos. En cerca de racons inigualables.

Apareixen llunes plenes, sorprenents per imprevistes.

Per oportunes.

Inoportunes: Menen un raïm d’evocacions.

Natures mortes d’espelma encesa.

De llum torrada i mirades de vidre.

El color de les olors que no s’obliden.

Records.

Arriben de ben lluny, perquè han arribat lluny,

de tan endins l’empremta.

De tant emocionant el què. Trasbals vibrant encara.

Commovedora petjada.

Març 2024

Roderes

Rumiaré,

Repensaré,

Ainré amunt i avall.

I tanmateix 

Cauré, de nou, en el paramy 

De les coses per sempre.

23 d'abril

Lletra, tinta, paper,

I vermells de sang,

I de pètals de rosa. 

I tota, tota la llum

de la primavera,

Esplendorosa 

Zero

De cop i volta aparexien flaixos. De vegades passa. Un record soterrat que s'obre pas impetuosament i es presenta com si res i per no saps quin motiu. S'apropa Nadal. Avui m'han vingut imatges d'anar amb cotxe amb tu, cap a la teva feina, en època de bonança i nens petits. A buscar el lot de Nadal. Vespre fosc de trànsit intens pre-nadalenc. Aquell any que et van fer un gran bagul de vímet tot ple i no podies dur-ho en la moto. Tan gros. Un tòpic prescindible, això dels lots. Però feia il.lusió. La vida es bona quan no te n'adones que existeix. Després tot son records i un desert. 

Sé (de vegades no acabo de creure-m'ho) que tot passarà, etcètera. Que encada queda vida. Però en dies com avui em sembla tan lluny que es perd per allà a l'infinit. I l'infinit, que vols que et digui, s'assembla massa al zero.

Anys

El pes que duc, en mi, 

d'ençà de tu,

se'm fa feixuc, amic, 

em lleva l'aire.

Caiguda

Hi soc cada cop menys

no te'n adones?

Els teus braços, serments d'un arbre sec,

ja no abracen un núvol de fulles 

i el fan fressejar al pas del vent.

El vent udola, ara,

esquerp i estripat, al seu través.

Sonen aigualits els arguments 

d'aquell bonic engany. 

Del bell parany.

Miratges i il.lusions, mancats de peus i cames,  

s'eslleneguen al llosat.

La mar...

La mar té un blau més gris.

I la lluna...

A la luna la veig cansada.

Fum

 Jo puc desaparèixer, si tu vols.

Diluir-me dins de l'aire,

Dissipant-me i esvaint-me, com el fum. 

Esmicolarme.

No deixaria petja. Tant se val.

No soc de fer soroll. 

Soc de mirar, i de viure cap a dins,

De somiar.

Jo puc desaparèixer, si tu vols.

Dispersar-me simplement.

Calmadament, alliberar els meus àtoms.

Tots ells, i d'un en un.

Per expandir-me arreu.

 Per abastar-ho tot.

Adéus

Passa tan de pressa, el temps.

La vida, obstinada, s'afanya.

Uns quants anys son un moment,

I un moment es desfà en l'aigua.

He hagut de fer tants adéus

-i quants me'n queden encara-.

Un arreplec de trofeus

que buida i eixuga l'ànima. 

Equilibri

 No seria sant, si fos, 

ni pas senzill.

no serien tretze, si fos, 

ni tan sols cinc.

No hi seria Judes, tampoc,

O...potser si.

Seriem dos

Beuriem vi

Amaniriem quatre històries

Per omplir

La intermitència del menjar.

Sense patir

Sense parar

Sense saber

Com navegar sense escorar.

Sense tombar

Ni cap a tu

Ni cap a mi

Ni cap a tu

Ni cap a mi...

(oct 2014)

Voldria

 Voldria poder embarcar

la meva ànima i fugir

rere d'ella,

a un lloc de núvol i de mi

i de llum i aire

i de sal d'amor

i de vi.

Lligams

 

Et saludo

des de l'horitzó

Des del límit últim

a on allarga la mirada. Allà

on no se sap si el que hi ha es imatge 

o miratge. 

Si són els ulls que veuen o l'ànima,

que suposa.

Et saludo.

Per fer-me saber que hi ets.

I que hi soc jo, també, encara.

Malgrat el temps

Malgrat la vida,

Malgrat aquesta desgana.

(Feb/19)

I de nou, aquí.

Gairebé dos anys més tard. Però semblen dos dies. I he tornat, també, cercant les meves lletres. Quan busco escriptura amb sentit per mi, important, me'n vinc cap aquí. En ocasions els estímuls són plomes i tintes, en altres papers. Avui, llibretes boniques. Sempre trobo aquí més del que esperava trobar-hi, i això sempre em sorprèn. I llavors vull poder seguir escrivint miques d'aquestes. I potser interiorment m'ho proposo. M'ho proposo alhora que ho desestimo. Voldria, crec, però no em sembla gens clar que en sigui capaç, ja. Segueixo apuntant a tot arreu alhora, i cada dia trobo més dianes. Les dianes van passant per davant meu, una darrere l'altra. Totes em capten la mirada, i tot seguit la intenció. Totes, gairebé. Durant un temps curtíssim les enfoco intensament i després passen a formar part del conjunt de totes elles, que orbiten al voltant de mi. El meu harem. Com els satèl·lits, potser. Ara son davant, i les atenc, i després s'amaguen i atenc les següents. Orbiten segons diferents radis, en múltiples i variables el·lipses. Unes s'hi estan més temps, altres menys. Venen i van. Algunes les he pogut anar deixant. Deixar només vol dir que la freqüència i intensitat són ja a penes detectables. O, en alguns casos, que en certa manera les he incorporat a la quotidianitat. Són amb mi. En mi. Les sóc.

Hades

Sovint em marxa el cap

Però els peus no em caminen

Tenim tanta por

Potser de res concret

Una por apresa

Vella, encarnada, impenitent.

Tot es dins meu?

Quant de mi,

Del que no vull,

Forma part dels fonaments?

Somni

Bon dia somni,

Has vingut a mi, viatjarem junts,

Jo et segueixo d'aprop

Tu ens faràs llum.

Com  una albada nova en la meitat del camí.

Potser no ho saps,

No, no, no ho saps,

Però tu m’has ensenyat que puc fugir

De la penombra extensa i gris del vell camí d’abans,

Som-hi doncs, endavant,

Engega el meu cor, escalfa’m l’esperit,

Ells em mouran les cames cap a tu

Si veus que em quedo enrere, que m’aclapara la foscor,

Que m’he aturat,

Encén-te, ben brillant un altre cop,

No vull haver de dir-te bona nit,

Perquè allà on tu t’apaguis,

Somni,

S’ha acabat el meu camí

Avui he caigut aquí

He fet cap buscant lletres per escriure. Per escriure a mà (ai, aquest diacrític estarà bé?, i aquest altre?). Buscava alguna cosa rellevant per a mi. Què menys, oi? 

He tingut aquest racó bastant oblidat. Veig que en l'última ocasió en què vaig fer entrades va ser fa quatre anys. I també veig que vaig deixar molts esborranys. Textos que esperen el vistiplau del temps. El vistiplau dels sentiments sedimentats. Jo mateixa validant emocions d'una altra època. I valorant què ha caducat prou com per obrir-ho sense sentir-me íntimament exposada. Que pugui passar ja com una emoció de joventut, intemporal i generalitzable i la pugui llegir amb una dermis engruixida pels anys i la vida -i els cops, ai! els cops!- amb distància però sense indiferència. Per poder obrir de tant en tant una caixa d'emocions antigues, de les que guardes tot i saber que ja mai les tornaràs a fer servir. O justament per això. 

Tot aquest temps he pintat més i he fotografiat molt menys. Em miro amb expectació la possibilitat de tornar per aquí. I seguir omplint el bagul de mi. Voldria.. Podré?

Llunyania

T'he perdut
Aquesta és la realitat.

A l'aire lleu, 
suspès entre els extrems d'una distància,
li falta densitat.
Senzillament, no pot. És incapaç
de sostenir el que pesa, 
acumulada, 
la vida a part.
Apilada a banda i banda
va caient al mig.
Lliscant.
Interposant-se.
Esmorteint l'escolta.
Desenfocant l'esguard.

De nou

Després d'un parell d'anys, o potser més, torno per aquí. Revisant vida, diria. Revisant no significa només tornant a mirar. És fer-ho amb esperit crític. Des de la distància que imposa el temps, i les conseqüècies de la vida passant, reviso. No reviso textos, reviso episodis vitals, pensaments, contextos. Valido. Aprovo. Renovo. Poso en quarantena. Però sigui com sigui, no esborro. Som el que la vida ens ha fet i com hem fet la vida. Aquest lloc sembla adient per a  fer-lo servir de mirall.

Però no tinc il.lustracions. Cal posar al dia les fotografies, i això costarà...

Cogito ergo sum

Existeixo,
perquè penso, penso, penso sense parar..
pero també perquè enyoro,
perquè sento,
perquè somio,
perquè darrere dels somnis camino,
perquè de caminar em canso...
i perque de tant en tant el sol ve a mi:
m'ilumina, m'escalfa, m'alimenta...
una fotosíntesi particular...
dolça, extenuant,
valuós acúmul de força
per caminar.

Sense nom

Ciutat sense nom, de tan màgica nit

redòs ben secret d'un secret amagat

desig del desig que un cop vaig compartir

de prop amb algú, que te'm va regalar.

Ciutat sense nom, tan llunyana, fugaç

on hi vaig sentir un cor, molt clar, perfilat

per damunt de remors de la nit, sobre un pont.

Remors de tambors, morint amb la llum.

Ciutat sense nom, m'has deixat els colors,

els sons, l'esperit, impressions irreals,

emocions de batecs harmònics, conscients,

conscients d'existir furtius, rellegats.

Ciutat sense nom, perquè no el puc pas dir.

No et puc referir, esmentar, pronunciar

si no és ben de prop, ofegant un sospir,

o en record silenciós, emotiu, delirant.