Jo puc desaparèixer, si tu vols.
Diluir-me dins de l'aire,
Dissipant-me i esvaint-me, com el fum.
Esmicolarme.
No deixaria petja. Tant se val.
No soc de fer soroll.
Soc de mirar, i de viure cap a dins,
De somiar.
Jo puc desaparèixer, si tu vols.
Dispersar-me simplement.
Calmadament, alliberar els meus àtoms.
Tots ells, i d'un en un.
Per expandir-me arreu.
Per abastar-ho tot.
Passa tan de pressa, el temps.
La vida, obstinada, s'afanya.
Uns quants anys son un moment,
I un moment es desfà en l'aigua.
He hagut de fer tants adéus
-i quants me'n queden encara-.
Un arreplec de trofeus
que buida i eixuga l'ànima.
No seria sant, si fos,
ni pas senzill.
no serien tretze, si fos,
ni tan sols cinc.
No hi seria Judes, tampoc,
O...potser si.
Seriem dos
Beuriem vi
Amaniriem quatre històries
Per omplir
La intermitència del menjar.
Sense patir
Sense parar
Sense saber
Com navegar sense escorar.
Sense tombar
Ni cap a tu
Ni cap a mi
Ni cap a tu
Ni cap a mi...
(oct 2014)
Voldria poder embarcar
la meva ànima i fugir
rere d'ella,
a un lloc de núvol i de mi
i de llum i aire
i de sal d'amor
i de vi.
Et saludo
des de l'horitzó
Des del límit últim
a on allarga la mirada. Allà
on no se sap si el que hi ha es imatge
o miratge.
Si són els ulls que veuen o l'ànima,
que suposa.
Et saludo.
Per fer-me saber que hi ets.
I que hi soc jo, també, encara.
Malgrat el temps
Malgrat la vida,
Malgrat aquesta desgana.
(Feb/19)
Gairebé dos anys més tard. Però semblen dos dies. I he tornat, també, cercant les meves lletres. Quan busco escriptura amb sentit per mi, important, me'n vinc cap aquí. En ocasions els estímuls són plomes i tintes, en altres papers. Avui, llibretes boniques. Sempre trobo aquí més del que esperava trobar-hi, i això sempre em sorprèn. I llavors vull poder seguir escrivint miques d'aquestes. I potser interiorment m'ho proposo. M'ho proposo alhora que ho desestimo. Voldria, crec, però no em sembla gens clar que en sigui capaç, ja. Segueixo apuntant a tot arreu alhora, i cada dia trobo més dianes. Les dianes van passant per davant meu, una darrere l'altra. Totes em capten la mirada, i tot seguit la intenció. Totes, gairebé. Durant un temps curtíssim les enfoco intensament i després passen a formar part del conjunt de totes elles, que orbiten al voltant de mi. El meu harem. Com els satèl·lits, potser. Ara son davant, i les atenc, i després s'amaguen i atenc les següents. Orbiten segons diferents radis, en múltiples i variables el·lipses. Unes s'hi estan més temps, altres menys. Venen i van. Algunes les he pogut anar deixant. Deixar només vol dir que la freqüència i intensitat són ja a penes detectables. O, en alguns casos, que en certa manera les he incorporat a la quotidianitat. Són amb mi. En mi. Les sóc.
He fet cap buscant lletres per escriure. Per escriure a mà (ai, aquest diacrític estarà bé?, i aquest altre?). Buscava alguna cosa rellevant per a mi. Què menys, oi?
He tingut aquest racó bastant oblidat. Veig que en l'última ocasió en què vaig fer entrades va ser fa quatre anys. I també veig que vaig deixar molts esborranys. Textos que esperen el vistiplau del temps. El vistiplau dels sentiments sedimentats. Jo mateixa validant emocions d'una altra època. I valorant què ha caducat prou com per obrir-ho sense sentir-me íntimament exposada. Que pugui passar ja com una emoció de joventut, intemporal i generalitzable i la pugui llegir amb una dermis engruixida pels anys i la vida -i els cops, ai! els cops!- amb distància però sense indiferència. Per poder obrir de tant en tant una caixa d'emocions antigues, de les que guardes tot i saber que ja mai les tornaràs a fer servir. O justament per això.
Tot aquest temps he pintat més i he fotografiat molt menys. Em miro amb expectació la possibilitat de tornar per aquí. I seguir omplint el bagul de mi. Voldria.. Podré?
Segueixo lluitant
