Hades

Sovint em marxa el cap

Però els peus no em caminen

Tenim tanta por

Potser de res concret

Una por apresa

Vella, encarnada, impenitent.

Tot es dins meu?

Quant de mi,

Del que no vull,

Forma part dels fonaments?

Somni

Bon dia somni,

Has vingut a mi, viatjarem junts,

Jo et segueixo d'aprop

Tu ens faràs llum.

Com  una albada nova en la meitat del camí.

Potser no ho saps,

No, no, no ho saps,

Però tu m’has ensenyat que puc fugir

De la penombra extensa i gris del vell camí d’abans,

Som-hi doncs, endavant,

Engega el meu cor, escalfa’m l’esperit,

Ells em mouran les cames cap a tu

Si veus que em quedo enrere, que m’aclapara la foscor,

Que m’he aturat,

Encén-te, ben brillant un altre cop,

No vull haver de dir-te bona nit,

Perquè allà on tu t’apaguis,

Somni,

S’ha acabat el meu camí

Avui he caigut aquí

He fet cap buscant lletres per escriure. Per escriure a mà (ai, aquest diacrític estarà bé?, i aquest altre?). Buscava alguna cosa rellevant per a mi. Què menys, oi? 

He tingut aquest racó bastant oblidat. Veig que en l'última ocasió en què vaig fer entrades va ser fa quatre anys. I també veig que vaig deixar molts esborranys. Textos que esperen el vistiplau del temps. El vistiplau dels sentiments sedimentats. Jo mateixa validant emocions d'una altra època. I valorant què ha caducat prou com per obrir-ho sense sentir-me íntimament exposada. Que pugui passar ja com una emoció de joventut, intemporal i generalitzable i la pugui llegir amb una dermis engruixida pels anys i la vida -i els cops, ai! els cops!- amb distància però sense indiferència. Per poder obrir de tant en tant una caixa d'emocions antigues, de les que guardes tot i saber que ja mai les tornaràs a fer servir. O justament per això. 

Tot aquest temps he pintat més i he fotografiat molt menys. Em miro amb expectació la possibilitat de tornar per aquí. I seguir omplint el bagul de mi. Voldria.. Podré?

Llunyania

T'he perdut
Aquesta és la realitat.

A l'aire lleu, 
suspès entre els extrems d'una distància,
li falta densitat.
Senzillament, no pot. És incapaç
de sostenir el que pesa, 
acumulada, 
la vida a part.
Apilada a banda i banda
va caient al mig.
Lliscant.
Interposant-se.
Esmorteint l'escolta.
Desenfocant l'esguard.

De nou

Després d'un parell d'anys, o potser més, torno per aquí. Revisant vida, diria. Revisant no significa només tornant a mirar. És fer-ho amb esperit crític. Des de la distància que imposa el temps, i les conseqüècies de la vida passant, reviso. No reviso textos, reviso episodis vitals, pensaments, contextos. Valido. Aprovo. Renovo. Poso en quarantena. Però sigui com sigui, no esborro. Som el que la vida ens ha fet i com hem fet la vida. Aquest lloc sembla adient per a  fer-lo servir de mirall.

Però no tinc il.lustracions. Cal posar al dia les fotografies, i això costarà...

Cogito ergo sum

Existeixo,
perquè penso, penso, penso sense parar..
pero també perquè enyoro,
perquè sento,
perquè somio,
perquè darrere dels somnis camino,
perquè de caminar em canso...
i perque de tant en tant el sol ve a mi:
m'ilumina, m'escalfa, m'alimenta...
una fotosíntesi particular...
dolça, extenuant,
valuós acúmul de força
per caminar.

Sense nom

Ciutat sense nom, de tan màgica nit

redòs ben secret d'un secret amagat

desig del desig que un cop vaig compartir

de prop amb algú, que te'm va regalar.

Ciutat sense nom, tan llunyana, fugaç

on hi vaig sentir un cor, molt clar, perfilat

per damunt de remors de la nit, sobre un pont.

Remors de tambors, morint amb la llum.

Ciutat sense nom, m'has deixat els colors,

els sons, l'esperit, impressions irreals,

emocions de batecs harmònics, conscients,

conscients d'existir furtius, rellegats.

Ciutat sense nom, perquè no el puc pas dir.

No et puc referir, esmentar, pronunciar

si no és ben de prop, ofegant un sospir,

o en record silenciós, emotiu, delirant.

Abisme

Vinc per a  tocar-te, ocell.
Magnètic, bell, com el mar,
duus dins de tu el seu poder
Qui és, que et pot abarrerar..?.

Jo m'apropo poc a poc.
Ni puc, ni ho voldré evitar.
Vull anar a ficar el meu peu
a dins teu, plaer tan car.

Pateixo, a mitges només:
soc conscient que xuclaràs
el meu cos, sencer, cap baix
arrossegant-me després.

I jo, inert, deixaré fer,
immersa, amarada de sal,
Ja ben perduda dins teu
i renunciant a tornar.

Sovint

Sovint, cansats, mirem endins,  

Veient, flairant, sentint

La urgència per marxar, fugir, volar

Deixant el cos pesant

Amarat d’aquest entorn

Que ofega i empobreix,

Fred, dens,

d’un gris impenetrable com de plom.

Sovint, cansats, mirem avall,

Sabent, pensant, patint,

Que tot quedarà igual, ahir, demà

Serà el mateix que avui,

Voldrem fugir amb el vent

Però els peus no respondran,

Sords, cruels,

Clavats per les arrels ja no es mouran.

Sovint, cansats, mirem amunt,

Volent, cercant, seguint

Aquell ocell feliç, per comprovar

Sorpresos fins i tot

Que tampoc som tan lluny

Que encara queda un cel

Serè, segur,

Tan vell i conegut allà al damunt

Vinyes roges

Veure un paisatge de vinya de tardor. Magnífic. Baixar del cotxe i prendre les fulles cap a casa. Retratar. Provar de pintar-ho. Sorprendre's del resultat, no obstant els defectes. Les meves imperfeccions. Deixar-se seduir per la possibilitat de repetir-ho amb una altra composició, més complexa, amb menys imperfeccions. Deixar-ho per l'etern demà, aquest demà meu que no arriba mai. Canvi de tema.

Viure

Segueixo lluitant

Extenuada, incapaç,

Entestada, tenaç,

Constantment redreçant

El propi trajecte, que em vol dominar.

Se m’enduu per tornar,

Seduint la meva feblesa,

Al cau fosc del passat.

Que era fosc, si,

però era cau.

La llum no té cau,

Però és llum, i la llum sedueix

I empeny, i atrau.

I en tocar-te il·lumina i tempera,

I és, per sobre de tot, claror.

I jo vull la claror,

I és així que segueixo lluitant,

Esgotada, darrere la llum,

Batallant,

Sufocant escamots de foscor,

En atacs que pretenen tombar

Intencions de dissensió.

Insurrecció.

No vull tornar.

Segueixo lluitant.

A-realitat

Tornarem a sentir les velles preguntes

Tornarem a parlar de tot i de res

Cercarem en els ulls cent respostes als dubtes

Rumiarem, tanmateix, si el que sembla existeix

I veurem que res no és, que sempre tot sembla

I en semblar esdevé, un instant, un moment,

Col.lapsa en un punt i es percep clarament

I existeix just llavors, veritat truculenta.

Que depèn dels meus ulls

Que depèn dels meus dits

Que depèn del que vulgui sentir, veure o dir,

Acceptar, oblidar, revisar, atribuir...

Nenes

L’heura, com el temps,

S’enfila, persevera. Lentament

Avança, s’escampa, recobreix.

I envelleix el que és més nou.

I embelleix amb indulgència el que ho va ser.

El temps, aixi com l’heura,

Lentament vertiginós

avança, s’escampa i recobreix.

I envellint allò que és nou

Embelleix i referma el cor de qui s’hi avé.

Tantes branques, tantíssimes fulles

 -n’hem comptat cinquanta-

I he de dir

Que tinc la immensa sort

De compartir

La bellesa exacta, precisa,

Indispensable,

Amb què el temps, a cadascuna,

us ha guarnit.

Retrobament

Feia més de dos anys que no passava per aquí. M'hi he passejat lentament, tota sola, potser amb mirada renovada. O potser no tant. És com ficar-se de nou en un lloc antic, reservat, i íntim, que ho és, no perquè no sigui accessible, sinó perquè per molt que estigui a disposició de qualsevol al món, la realitat que el conforma només la puc veure jo, és en el meu poder. L'emoció concreta, el motiu últim. Aquesta sensació d'intimitat dins la multitud em resulta reconfortant. Seductora. Eròtica. Des que era ben petita.
Em sedueix aquest mitjà, que és alhora una via de comunicació massiva,i una petita cel.la de clausura. Un abocament a l'exterior,  o a dins d'un mateix. Exposició en secret. Un plaer antic, com dic...

Semblar o ésser

El que és real, el que és probable, el que és possible, i el que és impossible. Una línia contínua porta de l'un a l'altre. Costa poc, així, confondre el que és només possible amb el probable. Passar de probable a cert es fa en un no res. I més enllà, quan és l'impossible que pretén irrompre en el món del possible, créixer com a probable i instal.lar-se com a cert... Deliris.

Centenars de dracs

Felicitats, noble heroi. Cavaller
de mil afronts, curulls d'impossibles.
De cor escampat, tenaç i roent,
que atanses, segur, nords llunyans, intangibles.

Felicitats, lluitador impenitent.
Motor infinit, infalible i constant,
alè i voluntat d'una cort amatent
que rep i agraeix tanta força endavant.

A mort

M’és igual la força

amb que el corrent se m’endugui.

Res impedirà, l’extenuació.

Ni la improbabilitat,

ni tampoc l’aparent certesa del no res.

Cega i sorda seguiré, si cal, per no saber.

Per no veure-m’hi.

Per no extraviar el nord del meu miratge.

No em rendiré.

Ja ho sabeu.

Res tinc a perdre.

Conscious

Pass on tiptoes
those unfair days and hours.
Let it seem
they have been just a nightmare.

For now I've got no hope.
I know I'll never flee.
I know I've got my feet
buried in concrete.

My eyes will no longer look up,
towards the sky.
I don't need them, in fact.
Useless eyes
for a tired,
dusty soul.

Les dificultats et fan créixer, et fan millorar...però és perquè et compliquen la vida.


La bellesa, la simplicitat, la llum, la placidesa també permeten créixer, i millorar, però la vida te la fan més fàcil.

Tresors

El que al llarg de la vida entra en el cervell i l'ànima d'algú, no en torna a sortir. S'hi queda per sempre, i com a molt, acaba desat en algun calaix que, amb el temps, ens sembla oblidar que existeix. El contingut del calaix, segons quin és, es conserva sovint molt millor del que una podria suposar quan de cop un dia se'l troba, tancat, amb el pany rovellat, i li dóna per obrir-lo. El per què algunes coses es conserven gairebé intactes, i altres no, és una cosa que encara no he aconseguit entendre prou. El per què hi ha calaixos que s'obren després de molt de temps oblidats, tampoc. La única cosa que se m'ocorre  és que, per a algunes de les coses, l'abandó, o l'oblit no són intencionats, sinó que ens succeeixen, enduts pel corrent de la vida, i a pesar de nosaltres. I que allò espera, pacient, a que el propi corrent ens dirigeixi de nou cap allà, a que trobem prou embranzida per rebentar el pany. I quan aixó ocorre, i obrim de nou el calaix, ens sorprèn que tant de temps no hagi fet cap estrall en allò, i amb la més gran naturalitat ho incorporem de nou, sorprenent-nos llavors d'haver pogut sobreviure, sense, durant un impàs de tan llarga durada. Sentim que, en el fons, potser el calaix no era tan tancat, ni amagat, i que el que contenia era en realitat una part d'un mateix que ens fa immensament feliços rehabilitar.